Jaime Palomera

Jaime Palomera: “Tenim un model que converteix a qualsevol que visqui de lloguer en una persona vulnerable”

No hi ha res com l’habitatge que determini tant el benestar social i econòmic d’una persona. A l’àrea metropolitana de Barcelona, aproximadament vuit de cada deu persones destinen més del 30% dels seus ingressos a pagar el lloguer, segons l’estudi sobre Impactes socials del mercat de lloguer publicat per l’institut d’investigació La Hidra Cooperativa. “L'habitatge és el principal vector de desigualtat al nostre país”, afirma el cofundador d’aquesta cooperativa, Jaime Palomera, amb qui conversem sobre un dels principals reptes que té la societat per davant: garantir que l’habitatge sigui un dret i deixi de ser una mercaderia amb la qual es pot especular a les ciutats.

Com a una de les primeres cares visibles del Sindicat de Llogateres i Llogaters de Catalunya, el Jaime Palomera (Barcelona, 1982) ha viscut de primera mà el que suposa enfrontar-se als bancs i fons d’inversió que controlen el mercat immobiliari. Més d’una vegada ha hagut de fer front a querelles i campanyes de criminalització per haver participat en protestes contra desnonaments. Ara, com a antropòleg especialitzat en economia i habitatge, centra els seus esforços a investigar els efectes de l’evolució dels preus dels lloguers i els orígens de les bombolles immobiliàries. Ho fa com a cofundador i investigador de La Hidra Cooperativa, on ens rep un matí solejat de novembre a les seves oficines, a l’antic Canòdrom de la Meridiana a Barcelona.  

L’accés a l’habitatge és el principal repte al qual s’enfronta Catalunya ara mateix?

L'habitatge és el principal vector de desigualtat al nostre país. No hi ha res que t'enriqueixi o t'empobreixi tant com ho està fent actualment l'habitatge. Però en realitat és un problema global. No parlem només del dret o de l’accés a l’habitatge, que està en perill o directament no està garantit a pràcticament tots els països del món, sinó que estem parlant d'un problema del capitalisme global.

En quin sentit és un problema del sistema econòmic?

És a dir, la majoria de la riquesa mundial i dels actius financers estan en l’habitatge, estan invertits en cases. Llavors, el capitalisme global depèn de forma majoritària que el preu de l'habitatge sempre pugi, perquè els beneficis també pugin, i que els valors dels actius, actius que són cases que s'han mercantilitzat, mai baixi.

Per aquest motiu és tan difícil fer mesures locals que puguin tenir efectes reals a l’hora de garantir el dret a l’habitatge?

Hi ha clarobscurs. Des del 2008 estem en una crisi estructural on veiem que la societat de propietaris que vam construir aleshores no ha desaparegut, però té esquerdes molt importants. La principal esquerda és generacional: tota la gent nascuda a partir de l'any 1982 ho ha tingut molt més complicat i ho està tenint molt més complicat que les dues generacions anteriors per accedir a l'habitatge.

Per què?

Perquè l'única forma d'accedir a l'habitatge que havia estat promoguda pels governs, que és la propietat, és inaccessible per moltíssima gent. Fins a l'any 2008 hi havia un model que es basava en el fet que pràcticament tota la població garantia la seva necessitat d'un habitatge a través de la propietat. Hi havia un sistema hipotecari que et permetia endeutar-te per ser propietari i aquesta era la manera —exitosa fins al 2008— d'accedir a l'habitatge. Les generacions més joves, en canvi, tenen molt difícil accedir a la propietat. Bona part d'aquesta generació l'única alternativa que tenen és o no emancipar-se o anar al mercat de lloguer privat.

Quines conseqüències té això per a la societat?

Hem passat d'una societat de propietaris molt hegemònica, dominant, a una societat cada cop més polaritzada on el que et defineix el futur i les teves oportunitats és si heretes o si tens ajudes familiars, és a dir si pots accedir a la societat de propietaris o no. Barcelona és un cas paradigmàtic. Tenim ara mateix una majoria propietària, del 55% de la població, però que és cada cop una majoria més exigua, i una població que viu del lloguer que cada cop creix més i que a Barcelona ja és el 40%. I no només hi ha una desigualtat estructural entre qui pot accedir a l'habitatge i qui no, sinó que, a més, el sistema legislatiu i les polítiques públiques que tenim beneficien a qui pot accedir a la propietat i perjudiquen a qui no.

Davant d’aquesta situació, global i local, quines mesures es podrien prendre?

D'entrada, hi ha una emergència immediata, que és l'especulació amb els preus en el mercat privat de lloguer. Ara mateix tenim un model que converteix a qualsevol que visqui del lloguer en una persona vulnerable. Se sol parlar del problema de l'habitatge com un problema de la població socialment més vulnerable i això és una confusió absoluta dels termes. A l’estudi que vam fer a La Hidra sobre els impactes del mercat de lloguer sobre la població el que vam veure és a persones amb estudis, alta qualificació i feines relativament bones que es troben que, com que viuen de lloguer, pateixen una inseguretat molt gran, perquè els hi poden fer pujades de preu, perquè els poden fer fora de casa, perquè no saben si podran continuar vivint en aquella casa els pròxims anys, etc. I això té a veure, fonamentalment, amb la nostra legislació. No cal imaginar futurs utòpics per pensar un marc legislatiu més protector. Només cal mirar cap a França o Alemanya, que són països on els preus dels lloguers estan regulats i també està garantit que no et poden fer fora de casa, a no ser que hi hagi una necessitat que ho justifiqui o hagis incomplert les teves obligacions. Això són mesures d'urgència que caldria fer ja. No hi ha cap altra solució a curt termini.

I a mitjà o llarg termini?

Si volem resoldre un problema com el de l’habitatge, la solució és un sistema públic de veritat. Clar, això implica augmentar els esforços destinats a fer habitatge públic de forma exponencial. A l’Estat hi ha una mica més de 200.000 habitatges públics. Són xifres absolutament ridícules. Per anar bé, aquí s'haurien d'incorporar com a mínim un milió d'habitatges públics en els pròxims cinc o sis anys, amb una política valenta i radical. Si no hi ha una inversió estatal d’un mínim d'un 1% del PIB anual a fer habitatge, no resoldrem el problema a mitjà i llarg termini.

Més enllà de fer habitatge públic nou, com es podria fer perquè l’habitatge buit que ja hi ha disponible sigui més accessible per al conjunt de la societat?

Una via, que seria la més radical, seria fer mesures per incentivar que a la gent li surti molt car tenir molts habitatges. No calen mesures expropiatòries. Simplement amb un sistema fiscal que castigui l’acumulació de propietats es podria ajudar que els que no en tenen hi puguin accedir i que els qui en tenen massa tinguin incentius per vendre-les. Hi ha una altra possibilitat, que és fer un sistema fiscal que socialitzi a través de l’import de patrimoni o l’impost de successions part de la riquesa que generen els propietaris dels habitatges només per la pujada de valor dels seus actius immobiliaris.

Veu factible que es puguin prendre mesures com a aquestes en els pròxims anys?

Dependrà de la correlació de forces parlamentàries i de la capacitat de les majories socials d’exercir pressió sobre el Congrés. La crisi del 2008 continua present a les arrels i estructures de la nostra societat. Se li ha sumat la crisi de la Covid-19 i ara una crisi energètica. Totes aquestes crisis concatenades, a les portes d’una gran recessió que ve, segurament generaran més tensió social i obligaran el Govern a prendre decisions. Ara bé, hauran de ser mesures valentes. Qualsevol regulació de lloguers i política de promoció de l’habitatge protegit o és molt decidida i valenta per anar a l’arrel del problema o està condemnada a convertir-se en pedaços que es dissolen en el magma que és un mercat immobiliari, que té una inèrcia que fa que l’habitatge sigui sempre una mercaderia.

Confia que arribarà un moment que l'habitatge deixarà de ser un factor d'especulació i es convertirà realment en un dret?

Perquè això passés hi hauria d'haver un canvi radical en la política pública i en el sentit comú abans. Hi ha una contradicció d’arrel i és que l’habitatge no pot ser una bona inversió i assequible al mateix temps. Si és una bona inversió per tu, està deixant de ser assequible per a aquell que no té un habitatge en propietat.

Com es resol aquesta contradicció?

Amb un canvi estructural on el benestar de les famílies, de la societat, no impliqui tenir un habitatge en propietat. L'habitatge en propietat, a través del mercat, ha estat històricament la manera de compensar la falta d'inversió pública en un bon sistema de pensions i un sistema de residències públiques. És a dir, l’expectativa de la població propietària que el preu de la propietat sempre pugi i no baixi està directament vinculada al fet que el benestar de la població passa per la riquesa patrimonial. Si no canviem aquest model de benestar, serà molt difícil resoldre el problema de l’habitatge.