El Call jueu de Girona: història, memòria i identitat.

Entre els carrers estrets i ombrívols del nucli antic de Girona, el temps sembla haver-se aturat. El Call jueu, un dels més ben conservats d’Europa, respira encara el murmuri d’un passat de saviesa, espiritualitat i convivència. En aquest espai de pedra i memòria, el Museu d’Història dels Jueus ens convida a redescobrir les arrels d’una comunitat que va florir a la ciutat durant més de cinc segles, fins a l’expulsió de 1492.
Més que un museu, és un lloc de diàleg entre el passat i el present, entre la pèrdua i la memòria.
En parlem amb Sílvia Planas, directora del Museu d’Història dels Jueus de Girona, que ens guia per aquest viatge apassionant a la Girona jueva.

“El Call és un lloc on les pedres parlen —i nosaltres només hem d’aprendre a escoltar-les”

El Call de Girona és considerat un dels conjunts jueus medievals més ben conservats d’Europa. Què el fa tan especial? 
De fet, el que queda realment de l’antic call medieval és el seu traçat; les cases, les portes, les finestres, els àmbits, els patis, han anat canviant molt al llarg del temps, penseu que han passat mes de 500 anys d’ençà que aquest era un espai jueu, per a dir-ho d’alguna manera. Però hi ha una cosa que fa especial aquest indret, aquest conglomerat de carrerons medievals que formaven el call de Girona conserva un esperit, una aura, una cosa immaterial i difícilment descriptible, que el fa molt especial. Recórrer aquests carrers, en silenci, al capvespre, per exemple, et transporta directament a un temps passat en què la cultura jueva floria a la ciutat, i li donava aquell punt d’excel·lència que feia que fos coneguda i reconeguda arreu com a ciutat mare d’Israel.

Ens podria dir quines històries amaguen aquests carrers? 
D’històries n’hi ha moltes, i no pas totes amagades; n’hi ha de ben visibles i conegudes, com les dels atacs que va patir el call el 1391, o el 1348; o com la magnificència de la vida jueva en temps de prosperitat, constatable en el gran casal de la família Ravaia, una de les més poderoses del regne al darrer terç del segle XIII, que encara es manté dempeus (actualment és l’edifici conegut com a Pabordia). N’hi ha d’altres que sí, són amagades, poc conegudes, encara; sobre tot les que fan referència a les dones del call, les que tenen les jueves de Girona per protagonistes. Les històries de vida de Regina, Estelina, Bonafilla, Mairona, Goig, Ester, o Rahel, entre d’altres, encara són, podem dir, massa desconegudes, i cal incentivar-ne la seva difusió. Són històries de cicle vital, de desamors, de cures, d’amistat, de lluita, de feina, de diners, de poesia, d’espiritualitat... de vida, en definitiva. 

El Museu d’Història dels Jueus explica aquestes vides amb una narrativa molt humana. Com ho aconsegueixen? 
Es tracta d’intentar establir un discurs narratiu basat precisament en el costat humà i personal de la història; d’explicar històries de vida, posar-les com exemple per explicar el passat, i defugir els paràmetres convencionals dels relats històrics que es fonamenten, només, en grans dades, fets polítics, guerres eternes, economia imperant com a concepte... es tracta de parlar de la gent, de les seves vides, i de la seva història, que és la nostra.

Hi ha alguna peça especialment significativa? 
Jo destacaria els objectes que fan referència, precisament, a aquests temes que acabo d’exposar i que constitueixen les històries de vida; unes arracades i una sivella decorada amb filigranes, una gran gerra de ceràmica  amb un contingut molt misteriós i interessant, soterrada en els fonaments d’una casa; la quetubà o contracte matrimonial entre Astruga i David, de Castelló d’Empúries; i, és clar, la col·lecció de làpides amb inscripcions de memòria, procedents del cementiri jueu o Montjuïc de Girona. Són 29, i totes tenen epitafis molt emotius per recordar les persones estimades difuntes. 

Com va ser rebuda aquesta memòria a la ciutat de Girona? 
Inicialment, als anys 90 del segle passat, tot això va ser molt ben rebut; crec que per a la ciutadania el passat jueu de la ciutat era un motiu d’orgull, de pervivència, i d’identitat. I era també una aposta per a obrir-se al món, per a formar part d’un tot més gran, (Europa, Mediterrània, món occidental...) en el que la cultura jueva, en temps medievals, però també més presents, hi té una gran transcendència.

En un moment  on tornen a aparèixer actituds de rebuig o incomprensió o exclusió  envers la diferència, quin paper juga el Museu? 
La voluntat del Museu en aquests temps tan difícils i durs és, precisament, intentar demostrar que la diversitat és un exponent de riquesa, que és un element que fa que les cultures convergeixin i s’alimentin unes a altres, que no som el fruit d’una línia única de pensament i d’acció, i que la història és molt important per saber qui som, i perquè som com som, i perquè el món és com és. La història jueva de Girona és part de la història de la ciutat, i és part de la història del nostre país i del nostre món. I no s’entenen, aquestes, sense aquella. 
El Call de Girona és també un espai de convivència cultural. Quin missatge transmet avui als visitants? 
Un missatge d’entesa, de reconeixement de la validesa de la diferència, i d’identitat basada en la diversitat i en la riquesa que aquesta ens aporta.

Quin paper juga la recerca històrica en el treball del Museu? 
És fonamental; sense recerca i interpretació històrica i arqueològica, el Museu no seria el que és, de fet, no seria. La feina quotidiana de recerca, estudi, anàlisi, interpretació del passat, és el que valida que el Museu tingui un relat correcte, basat en el rigor i en el coneixement científic.

Quines activitats o iniciatives destaquen per apropar aquesta memòria a les noves generacions?
El Museu disposa de programes i propostes educatives que suposen un apropament des de la cultura als grups escolars i als sistemes educatius. Igualment, els cicles de conferències, les exposicions, i les activitats culturals diverses s’adrecen a tot tipus de públic, i en diverses ocasions, actualment, són ben acollides pel públic jove. 

Com s’adapta el Museu a les noves tecnologies i als nous formats de divulgació cultural? 
El Museu disposa d’ audiovisuals amb un relat històric, que també compten amb una visualització de la llengua de signes; de sistemes interactius que mostren l’evolució del call des del segle XII al XV, i d’audioguies que contenen un relat paral·lel al discurs dels panells i plafons, i que permeten un apropament major als relats de vida de la gent del call en època medieval; igualment, les audioguies estan sent traslladades a llenguatge de signes, un fet que suposarà l’accessibilitat a persones amb problemes de percepció acústica. També tenim els relats configurats segons els sistemes de lectura fàcil. Igualment, a través de webs i xarxes compartim experiències, coneixements i propostes, a banda d’anunciar les nostres activitats. 

Quins projectes de futur té el Museu? 
Un Museu d’història és, i ha de ser, un indret en evolució i renovació constant. Per això, els projectes de futur del Museu d’Història dels Jueus són, ara per ara, la reforma d’algunes sales amb la revisió de continguts i elements, la renovació de l’audiovisual d’acollida i introducció, la creació d’un nou àmbit dedicat a la societat conversa de Girona i Catalunya (segles XV a XVIII), i la remodelació d’espais per a fer-los accessibles, tant des del punt de vista física com des de l’aspecte sensorial i conceptual, i per a obtenir nous àmbits on desenvolupar part dels discursos museístics. 

Si hagués de definir el Call de Girona en tres paraules, quines serien?
Història, Identitat i Memòria.