Palau Solterra

Bernat Puigdollers (Barcelona, 1991), és historiador i crític d’art. El seu pas professional, a més d’incloure la seva tasca d’investigació, esdevé en una trajectòria desenvolupada en nombrosos espais culturals com el Museu de Montserrat, l’Ateneu Barcelonès o la Comissió Artística Assessora del Temple Expiatori de la Sagrada Família. 
L’any passat va iniciar el seu exercici com a director artístic de la Fundació Vilacasas, en el qual ha contribuït en l’objectiu de la fundació de potenciar i recuperar les trajectòries d’artistes catalans, així com donar suport a noves generacions d’artistes emergents a través d’exposicions monogràfiques. En aquesta conversa, hem tingut l’oportunitat d’aprofundir en el seu recorregut professional dins el món artístic, el Palau Solterra i diverses qüestions que emergeixen en l’actualitat de l’art contemporani.

Com va començar la seva carrera com a historiador i crític d’art i què el va portar treballar a la Fundació Vila Casas?
Els meus inicis van una mica lluny de la Fundació. Van començar per una passió familiar pel món de l’art i la cultura que em va fer interessar molt pel món de l’art.
Jo en un primer moment em volia dedicar a l’arquitectura fins que, quan tenia 16 o 17 anys, just als inicis del batxillerat, vaig establir contacte amb un escultor que no era algú molt conegut, però d’alguna manera em va fer veure que el que realment m’interessava era la recerca artística i el contacte directe amb els artistes. Això em va fer canviar de rumb i a poc a poc, vaig anar començant a col·laborar amb alguns centres, com la Fundació Arranz Bravo, amb la que vaig fer aquest primer contacte amb el món de l’art contemporani. I després, més tard, vaig entrar al Museu de Montserrat, on vaig estar gairebé sis anys col·laborant, fins que ara, tot just passada la pandèmia, el 2022 vaig rebre la trucada del senyor Vila Casas amb la voluntat que ingressés en l’equip de la Fundació. Primer com a subdirector, després com a subdirector d’art, i més tard, des del maig d’aquest any, com a director artístic de la Fundació.

Quin diria que és el caràcter distintiu i la raó de ser de la Fundació? Com es trasllada aquest tarannà a la seva direcció d’art?
Doncs els eixos fundacionals de la Fundació són molt clars, i són els que van definir des del seu origen els senyors Vila Casas, que tenien una voluntat de servei. Bàsicament, es tractava d’intentar, per una banda, potenciar els artistes catalans, tant si eren artistes vius com no. És a dir, recuperar aquelles trajectòries que es consideraven interessants, però que no havien rebut el reconeixement que mereixien, així com potenciar els nous valors o les noves generacions d’artistes que començaven i que necessitaven plataformes que les institucions públiques no sempre podien cobrir. I amb aquest objectiu, amb aquesta vocació de servei d’omplir els buits que no podien omplir les institucions oficials, va néixer la Fundació. Aquesta és la línia per la qual continuem treballant, recuperant les trajectòries artístiques d’artistes catalans que no han rebut prou reconeixement, però que es troben dins d’aquest segle imaginari que va dibuixar el senyor Vila Casas entre 1930 i 2030. I per l’altra banda, començar a crear una plataforma, que ja vam començar a treballar-hi amb el senyor Vila Casas fa uns mesos i esperem que aviat puguem començar a potenciar. Es tracta de crear una plataforma perquè els joves artistes puguin trobar la seva primera exposició, el seu primer catàleg o el seu primer recolzament d’una institució.

Com es construeix el discurs d’una exposició d’art i quin és el procés per a disgregar el tema o la idea d’una exposició en obres? Com es porta a terme aquesta selecció?
Normalment, la línia que ha anat seguint la Fundació, és treballar a partir d’exposicions monogràfiques. En tot cas s’han fet diàlegs entre artistes, però diguem que en general ja tenen un objectiu bastant clar, amb algunes excepcions, però la línia habitual de la casa és treballar a partir de l’obra d’un sol artista. Aleshores, aquí, cada exposició és un món, depèn de cada artista i depèn també dels objectius de cada exposició. És a dir, hi ha exposicions en les quals queda molt clar el discurs perquè parla al voltant d’una sèrie o un període concret d’un artista. Llavors a partir d’aquí es tracta de trobar, segons els nostres espais, la millor manera de poder expressar quin és el sentit de l’obra d’aquest artista i concretament de la sèrie o del tema que es tracta, que normalment ja te’l dona la mateixa obra. Usualment, els artistes ja tenen un discurs sobre el qual es fonamenta la seva creació artística i la nostra feina és ser capaços de comunicar-lo, donar-li forma i treure-la a relluir de la millor manera possible. En altres casos no és així, sinó que es tracta d’explicar una generació, una època o bé un aspecte més concret o més ampli en funció de cada cas de l’artista. Es tracta una mica d’això, d’intentar trobar la manera de poder explicar de manera sintètica i directa, a través d’objectes, quadres, ‘escultures o fotografies, en funció de cada cas, de l’essència, l’aura i l’ànima de cada un dels seus artistes.

Quin és el seu propi procés de recerca i estudi en l’àmbit de l’art en general i com s’assegura de mantenir-se actualitzat en aquest camp en constant evolució?
Jo tinc dues vies de treball. Una és la part de recerca pura i dura, diguem, d’estudiar artistes catalans del segle XX. Jo en concret m’he especialitzat en el noucentisme i en l’art de la postguerra, que són les línies que he anat treballant més. I això, en aquesta part de recerca implica bàsicament hores d’arxiu, hores de lectura i també d’observació. És a dir, estar atent a les col·leccions, estar atent a les subhastes i estar atent també a les hemeroteques, a les últimes publicacions per anar aconseguint recollir material que permeti aportar noves mirades o nova llum al voltant de les vistes que investigo. Ara és veritat que des que estic a la Fundació la feina de recerca la faig menys. M’estic dedicant a la figura de Ràfols Casamada, que és el centenari del seu naixement i jo soc el seu comissari. Per tant estic bastant centrat en això i el dia a dia a la Fundació no em permet poder estar als arxius i investigar com ho feia fa un temps. Però també he potenciat la meva altra vessant, que és l’art contemporani. Això comporta estar pendent del que passa a les galeries i als estudis dels artistes. És a dir, visitar-los, parlar amb ells, conversar-hi i també escoltar les seves propostes, els seus projectes, per veure quins punts de vista poden interessar a la Fundació i donar-los sortida o visibilitat a través de les nostres plataformes. Bàsicament és això, estar atent i fer feina de lectura, de reflexió, de també no deixar-se endur per les emocions del moment o per les tendències, sinó de pensar que és el millor per fer una promoció de la manera més equilibrada possible i sobretot, com deia, seguint els eixos fundacionals, ser útil. Veure de quina manera podem ajudar no només els artistes sinó també a les galeries, als museus, als relats artístics que ens toca fer des d’una mirada del segle XXI.

Què n’opina a grans trets sobre el context actual de l’art contemporani a Catalunya i concretament a l’Empordà? Reconeix alguna tendència? I de la fotografia en concret?
Doncs a escala general i a nivell de l’Empordà, perquè crec que al final a l’Empordà s’hi han instal·lat tants artistes que és com una petita fotografia fixa del que passa en l’àmbit nacional, a Catalunya i pel que fa al país, crec que és un moment molt eclèctic en què hi ha moltes opcions que poden conviure perfectament i això, que de vegades es veu com una cosa negativa, ho veig també com un punt positiu. És a dir que l’art no és una qüestió de tendències concretes i d’estils concrets. Crec que això, segons el meu entendre, és una petita passa superada que és molt pròpia del segle XX, aquesta cosa dels ismes i d’anar renovant-se. Actualment per mi pesen molt més els discursos, els relats que podem extreure a partir de la creació artística i de quina manera podem també, a través de l’emoció estètica, créixer personalment. En aquest sentit, podem veure opcions molt diferents, tant des de la fotografia com en pintura, des d’opcions més conceptuals, més centrades en raonaments molt cerebrals, com a visions molt més estètiques, i que, a partir d’aquí (evidentment és una de les meves preferències), puc defensar les meves postures. Penso que és un moment bastant ric, encara que, per altra banda, també trobo que estem en un moment de cert estancament. No veig clarament una punta de llança que pugui dir «aquí és el futur de la fotografia o és el futur de la pintura», però sí que és cert que s’estan fent moltes coses de qualitat i que per molt que molts cops es digui que estem en un moment de decadència, crec que tampoc és del tot cert. El Palau Solterra va ser residència històrica dels comtes de Torroella de Mongrí.

Com esdevé la transformació d’una arquitectura del segle XV en l’actual Museu de Fotografia Contemporània?
És un edifici del segle XV, el que passa és que evidentment, com tots aquests edificis, al llarg dels segles van patint reformes. De fet, havia tingut la intervenció de l’arquitecte Rafael Masó, que va fer una de les últimes reformes del segle XX, i quan arribava en mans del senyor Vila Casas era un palau que estava en un estat bastant decadent i que, seguint un dels primers objectius fundacionals de la Fundació Vila Casas, com ha fet amb la resta d’espais que ocupen els nostres museus, s’ha recuperat l’arquitectura d’un patrimoni arquitectònic fent una intervenció de la manera més respectuosa possible. Si passegem per les sales, encara sembla que pogués ser un saló de l’antiga casa: encara es mantenen les xemeneies, els enteixinats, els terres... El que s’ha fet és, de la manera més respectuosa possible, poder convertir això en un espai museístic, per això també el dota d’una gran personalitat. Potser no és el museu típic que tothom s’espera, però alhora fa que el mateix museu o el propi espai arquitectònic no deixi de ser una peça més de la Fundació i el que es vol també és que es pugui, amb l’objectiu de la Fundació de fer valdre el patrimoni artístic català, que l’arquitectura també formi part de l’art del país. Per tant, és un dels objectius que el palau llueixi de la millor manera possible, intentant mantenir tots aquells elements patrimonials que el fan especial i, que no sigui un museu que s’imposi a l’edifici sinó que el museu s’adapta a les possibilitats que té i que dona amb els espais que contempla.

I això li ofereix possibilitats creatives concretes i alguna mena de limitació o condicionant a l’hora de fer la seva selecció?
Per mi és un espai que, dels quatre que tenim a Catalunya, és potser el que té una escala més humana. Els altres són espais industrials de grans dimensions, però aquest té una calidesa que, encara que els altres siguin museus i equipaments fantàstics, penso que a més de tenir un espai de dimensions, fet que estigui distribuït per estances que han estat habitades i que tenen una història al darrere, dona un ambient o una aura que no aconsegueixen els altres espais. Jo crec que és, en aquest sentit, un dels museus que tenim amb una escala més humana i que a més a més per a la fotografia, ve com anell al dit, ja que et permet crear una relació molt directa amb la fotografia, un espai d’intimitat que et permet aproximar-te a les obres d’una manera diferent que potser passa amb la pintura o l’escultura. Crec que, els nostres museus en general són obres de dimensions molt més grans i que potser tenen una presència diferent i demanen també una aproximació diferent com és a la fotografia.

Podria fer esment d’algun dels projectes o exposicions de fotografia més importants que la Fundació ha realitzat en aquest espai darrerament?
Ara mateix tenim l’exposició de Marta Sentís, que per mi, no per ser només l’últim, és una aposta interessant. És una fotògrafa que feia uns 20 o 25 anys que no exposava en públic, i la Fundació, creient en la seva obra, va decidir apostar per ella i produir una exposició amb la idea que torni un altre cop a estar el seu nom sobre la taula. Però, a part d’això, podria dir infinitats d’exposicions que s’han fet rellevants o també exposicions que vindran. 
Com per exemple, l’any vinent, farem una exposició dedicada al fotògraf Leopold Samsó, que és també una mostra que ve lligada a una donació que hem rebut i que fa que sigui especialment important. També preparem una exposició de l’any vinent dedicada a la fotògrafa Carme Casolà, guanyadora del Premi de Fotografia d’aquest any, que no la fem aquí, la fem a Barcelona, i que de fet, neix dels Premis de Fotografia. També vam tenir una exposició de l’artista Pilar Aymerich, hem tingut una exposició, també, de Patricio Vélez i una altra d’Agustí Centelles. No fa gaire vam tenir una exposició molt petita, però no per això menys interessant, del fotògraf Francesc Català-Roca. A més a més, hem tingut una exposició del fotògraf Antoni Bernat, de Manel Esclusa, de Jacques Léonard. 
En definitiva, hem tingut grans noms i també noms menys històrics, els quals han tingut un paper rellevant dins de la fotografia.